ss.jpg

      I Congrés Català
i IV Jornada Catalana  d’Infermeria de Salut Mental

Espai de debat. Visionat del video L-Mental
Divendres 19 de febrer del 2010. Contingut de l’aportació del Sr.Xavier Robinat Rivadulla.Infermer especialista en salut mental i Terapeuta Neural.

IDEARI: El resultat de la meva intervenció està totalment vinculat a priori per el vostre interès actitudinal envers les meves paraules. Alhora aquest interès també està condicionat per un ideari de codis i regles que cadascun de vosaltres teniu, i on es posa en joc les vostres capacitats per tolerar la diferencia; construïdes damunt els ciments del raciocini, la moral, el coneixement científic...en definitiva, de les vostres capacitats per posar en joc els vostres sabers e ignoràncies. Ens alcem , construïm i basem la nostra fortalesa en els nostres sabers en lloc de en les nostres ignoràncies.
La vostra mirada em construeix i aquest fet ve avalat per les últimes investigacions en física cuantica.
En definitiva, un és el que els demés li permeten ser.

“me preguntas Cíclope cómo me llamo...voy a decírtelo. Mi nombre es nadie y nadie me llaman todos...(Odisea, canto IX, 360)

Nos volvemos tal como nos describen(Alain Coulon)

 

La paraula estigma prové del grec i significa travessar.

El estigma es l’etiqueta, arriba a amagar a la persona, perquè se’l identifica plenament amb el fet pel qual se’l etiqueta. Ex. Si té Esquizofrènia es converteix en una Esquizofrènic, si te Depressió amb un Depressiu, cosa que no passa amb la resta de patologies, com per exemple amb el càncer i el cancerós.

Al estigma hi ha una ceguera obstinada i una jactanciosa permanència en la ignorància mes irresponsable. Encara que aquest prendre partit per la irrealitat produeixi beneficis a qui, elevant-se, estigmatitza als demés.
El estigma sembla manifestar la poderosa convicció que Nietzsche   atribueix a les paraules i metàfores que acaben creient-se que estan dotades de una força ontològica que ens fan oblidar que son simples creacions dels mateixos homes que es postren davant elles. Perquè les paraules, certament, modelen la realitat i semblen convertir-la a la seva imatge i semblança.

Una de les conseqüències mes greus de la discriminació es la creació del autoestigma. Els prejudicis en molts casos afecten al malalt fins al punt que aquest els assumeix com a veritables, amb la conseqüent pèrdua de confiança en la recuperació per a una vida normalitzada.   
Els temes relatius a la salut mental, qüestionen les nostres societats “modernes”, dividides entre respostes compassives i de temor. L’altre, el malalt mental, el boig, al mateix temps tant diferent i tant proper, suscita invariablement reflexes de solidaritat o d’exclusió , de protecció o de temor, segurament per el fet de remetre a cadascú de nosaltres a la por a la bogeria potencial, íntimament inherent a la condició humana.

La interrelació d’aspectes cognitius, actitudinals i emocionals del estigma, porten a pensar que al igual que succeeix amb altres actituds socials, son els processos d’interacció social mes que les campanyes informatives, les vies mes efectives, a llarg terme per a que es produeixi el canvi.

Cal limitar els riscos d’una sobreestigmatització dels pacients en una societat cada vegada més preocupada per la seguretat. Inquietud, sospita i representacions negatives son regularment alimentades per dramàtics passatges a l’acte vinculats a malalts mentals, extensament difosos per els medis. D’aquesta manera es privilegia la perillositat potencial, amagant el profund patiment lligat a la patologia i el fet que el principal factor de risc resulta d’un retard en l’accés a l’assistència.

La millor manera de predir el futur comportament de una persona es el seu passat.

L’Estigma es una forma d’ostracisme. Segueix la inèrcia de la seva irracionalitat. Neix de la ignorància i de la nostra naturalesa a tenir por del que no entenem.

L’explicació psicoanalítica indica que “L’individu dèbil s’identifica amb el poder i cerca protecció sota qualsevol forma de certesa; la seva hostilitat envers els diferents i l’acceptació d’estereotips negatius capa ells, manifesta aquesta necessitat de protecció i un nivell gairebé patològic d’insuficiència personal.

L’operació d’identificar al diferent es tant útil per la definició de la identitat de grup, que la condició d’enemic generalment esta exagerada i, en algunes ocasions, inventada a propòsit amb la funció de consolidar la cohesió del mateix grup.
Respectar i defensar la cultura pròpia es converteix en un valor en si mateix, i la lluita contra l’enemic arriba a viures com un deure moral, com un fi que justificaria fins i tot la transgressió d’altres valors, com els de la igualtat o el respecte a la persona.

La única solució efectiva sembla ser, educar en el respecte i la tolerància a les diferencies i a la identitat. Reconeixement de la diversitat i convenciment de que son possibles moltes formes de ser i de veure el mon. En definitiva educar al públic.

Tres factors generen i mantenen els estereotips i prejudicis, de manera perfectament integrada:

  1. La necessitat cognitiva de simplificar el mon en categories
  2. La necessitat biològica , psicosocial i cultural de pertànyer a grups i diferenciar-se d’ells.
  3. Els aconteixements històrics

Al seu Llibre “Estigma. La identitat deteriorada”, el sociòleg Erwing Goffman senyala que el estigma es un atribut que torna diferent al que el posseeix respecte als demés. Les diferents categories i atributs que li corresponen constitueixen el que ell denomina identitat social , la qual implica que les persones manifestin anticipacions de conductes i atributs respecte als altres, pel que generen expectatives normatives i demandes rigoroses e inconscients respecte als demés.
De manera que el estigma, al produir un descrèdit per al individu, constitueix una discrepància entre la identitat social virtual, el que un individu tindria que ser i la identitat social real, el que realment es. Tot individu que experimenti la diferencia entre ambdues identitats esta estigmatitzat.
Les persones entre si, creen universalment les seves pròpies normes. Existeixen normes sobre la manera de comportar-se en un carrer ple de gent, sobre quin es el moment oportú d’interpel·lar a un desconegut o sobre on situar-se en un ascensor gairebé ple. Com del incompliment d’aquestes normes l’individu no obté cap benefici, en general les compleix i espera que els demés faran el mateix. D’aquesta manera, dites regles es converteixen en supòsits semiconscients. Si sabem quins son aquests supòsits, comprendrem perquè molta gent es sent molt incomoda si es transgredeixen certes normes públiques de comportament.  
L’estigmatizat es defineix a ell mateix com igual a qualsevol altre ésser humà, i al mateix temps es definit per ell pels demés com un individu marginal.

Des de la perspectiva de la resposta , Beck senyala diferents mecanismes:

  1. La indiferència o associació arbitraria: la generalització excessiva quan s’elabora una regla general, o una conclusió , a partir d’un o varis fets aïllats. Relacionar determinats atributs o característiques dels actors amb cualitats o significats amb connotacions socials negatives.
  2. La maximizació i minimització : es distorsiona la realitat modificant la magnitud dels aconteixements.
  3. La personalització: tendència a atribuir-se fenòmens externs injustificadament
  4. El pensament absolutista o dicotòmic: tendència a classificar totes les experiències seguint categories extremes.
  5. O bé la Generalització que es l’acció d’asignar idéntiques característiques a qualsevol persona de un grup o clase social.

Prendre cura, assistir, no pot reduir-se a arbres de decisió o a una aplicació de protocols. La base de l’atenció la constitueix la relació interpersonal i el projecte assistencial individualitzat i evolutiu.

El que s’ha vingut a anomenar “mirada horitzontal” es la única capaç d’estar a l’altura dels homes, la que no anteposa estigmes, la que procura una atmosfera neta en la que el pròxim brilli amb tota la sagrada complexitat que li es pròpia.

S’ha perdut el concepte de normalitat, la tristesa es confon amb la depressió i la piga amb el melanoma.
La caserna transforma al civil en soldat, el convent el transforma en monge i la presó en pres.

TOLERAR:
-La incertesa
-La Diferencia

Es coneixen aspectes saludables en la comunitat que contribueixen al manteniment de la salut mental. En essència son: la bona comunicació, l’autenticitat, el suport emocional, la tolerància i la solidaritat son fonts de benestar i satisfacció, que es troben en comunitats on la gent s’hi sent bé. Es el que es coneix com a capital social.. Les polítiques públiques haurien de dirigir per tant els seus esforços al fet que la gent incorporés els valors de civisme i de ciutadania activa, entenent com a tals la capacitat voluntària dels ciutadans per un treball conjunt. I per el convenciment de que les alteracions de la salut mental, estan, més que qualsevol altra, condicionades i influïdes per factors psico socials.

És sabut que l’anagrama xinès que es correspon a la paraula crisi és un agregat d’altres dos: perill i oportunitat. La crisi actual i el trasbals que comporta, pot propiciar una reflexió profunda sobre la dinàmica social actual i tractar de encarar una direcció més saludable també per la salut psíquica i emocional.

Zigmunt Baumann, en el seu llibre Vida de consumo Z , relaciona la mentalitat consumista amb la parcialitat en la relació d’objecte en el sentit psicoanalític i amb la difuminació  del vincle humà de cura de l’altre i de continuïtat en la relació.

La Salut Mental, te a veure amb comportaments i valors com el respecte, el reconeixement de l’altre i l’empatia, que apuntarien parafrasejant a Fernando Savater, a posar en pràctica les virtuts de coratge per viure, la generositat per conviure i la prudència per sobreviure.

Berger y Lukcmman a “La construcció social de la realitat” ens parlen de que l’estigma cobra identitat pròpia al imaginari quotidià , es reifica , fa referència a la aprehensió de fenòmens humans com si es tractes de coses i s’institueix entre els valors rebutjats per el marc normatiu-valoratiu hegemònic.

El Rol de Malalt Mental constituït per estratègies per reforçar la imatge de víctima de les circumstancies que incapaciten. La interiorització d’aquesta imatge, deteriora la dignitat dels subjectes, produeix una denigració de l’autoestima i dels atributs de la identitat.
Bruckner a La tentació de la innocència (1996) diu que quan un individu consent a la seva debilitat, quan renega d’ell mateix, quan es retira de la vida, es impossible que pugui superar el fracàs, que pugui resoldre el conflicte.

Actualment la prescripció farmacològica va acompanyada, en mases ocasions, d’un missatge que forclueix al subjecte, que el desresponzabilitza. S’ha passat de la responsabilitat subjectiva a la culpabilitat del neurotransmissor, ja es tracti de la Serotonina, la Dopamina..el vector ja esta construït : del subjecte al neurotransmissors.
El DSM IV i abans el DSMIII, ha comportat que els trastorns mentals siguin interpretats sota l’analogia de les infermetats físiques i que els seus símptomes son entesos com a senyals d’una disfunció metabòlica subjacent; una psiquiatria impermeable als judicis morals, als valors culturals i a tot allós que es relacioni amb la subjectivitat.
D’aquí que la naturalesa de la relació entre l’usuari i el professional que l’atén sota aquesta perspectiva estarà marcada pel desencontre.

El concepte de Resilencia . Entès com la capacitat de sortir enfortit d’una adversitat. La paraula ve del llatí i es refereix a la capacitat que tenen els metalls per tornar al seu estat original després de sotmetre’s a una pressió. En cas de les persones, en sortir transformades. Acceptar i reconèixer l’adversitat; si la nego, no hi puc fer front. Això vol dir transitar pel dolor, abans que res. A partir d’aquí, el pas és el de projecció: ja em puc transformar.

L’efecte Pigmalió : si jo estic convençut que una persona pot, actuaré com si aquesta persona realment pogués. Les paraules tenen molta força. Amb les paraules es pot teixir un mantell d’esperança. Goleman diu : “esperar el millor d’algú es pot transformar en una profecia autocomplidora”.
Quan algú emet un judici o treu una conclusió precipitada, deixa de pensar en l’altra persona i es perd en ell mateix.

La saviesa oriental ens ensenya a canviar la pregunta : Perquè m’ha passat a mi?  Per a que m’ha de servir el que m’ha passat? Que em portarà

Darrera de tot patiment humà, amb les seves manifestacions simptomàtiques, hi ha la necessitat del encontre humà, perquè això es el que fa patir, la pèrdua del encontre humà.

Definción de Salud

Búsqueda constante y solidaria de nuestra capacidad para sentirnos bien y generar bienestar”

Mujeres de Agua Blanca – Semilla de Mostaza (Colombia)